Com restaurar una foto antiga. Sense que l’àvia acabe pareixent una altra persona.

Tota restauració comença per una còpia digital. Com millor siga, menys caldrà inventar després.

• Escàner, millor que mòbil. Si no en tens, fotografia-la de front, amb llum de dia i sense reflexos.
• Sense traure-la del marc a la força. Si està apegada al vidre, millor fotografiar-la com està.
• La foto sencera, amb les vores. Retallar ve després.
• Guarda l’original en un sobre de paper, lluny de la llum i la humitat. Mai es treballa sobre ell.

Les apps de restauració amb IA donen un resultat ràpid i a vegades vistós. El problema és que tendixen a «millorar» les cares fins a convertir-les en una altra persona: ulls més grans, pell d’anunci, trets genèrics.

Servixen per a fer-se una idea. Per a una foto que importa, cada cara s’ha de revisar contra l’original i, si n’hi ha, contra altres fotos de la mateixa persona.

• Trencades i doblecs: es reconstruïx el que falta a partir del que queda.
• Taques, humitat i fongs: es netegen sense esborrar la textura de l’època.
• Fotos borroses: es recupera nitidesa en cares, ulls i detalls, fins on dona la foto.
• El que no se sap, no s’inventa. Si falta mitja cara, es decidix amb la família què fer, no ho decidix una màquina.

El color d’una foto antiga és una interpretació, no una dada. S’acosta a la realitat quan hi ha referències: altres fotos, la roba que es recorda, el color d’ulls, el lloc. Quan un color no es pot saber, se’n tria un de creïble i es diu. I convé guardar sempre també la versió en blanc i negre.

• Resolució suficient per a la mida a què la vols imprimir; una foto de carnet es pot ampliar, però no fins a l’infinit.
• Color corregit per a paper, no sols per a pantalla.
• Una prova abans si va a una mida gran o a un regal important.